castanyoles

Les castanyoles són un idiòfon percudit amb dues peces de forma rodonenca que presenten una cavitat interior còncava que amplifica el so; les peces s'uneixen amb un cordó o cinta. S’utilitzen fent-les xocar ràpidament perquè es produeixi un cop sec i fort. Es col·loquen una a la mà dreta (la macho, de so més greu) i l’altra a l’esquerra (la hembra, de so més agut). S’empren sobretot per acompanyar peces de ball, especialment en la dansa espanyola i el flamenco. El seu origen es remunta a l’època egípcia, on s’utilitzaven en cerimònies religioses i apareixen representades en piràmides i obeliscos. Tot i tenir una forta rellevància en el folklore espanyol juntament amb la guitarra espanyola, els seus orígens no són completament nacionals, sinó que provenen d’un context mediterrani més ampli. Cap al 1000 aC, la difusió d’instruments similars va implantar les castanyoles a Espanya. A partir d’aquí, es van relacionar amb la cultura espanyola gràcies a les ballarines de l’antiga Andalusia. Durant l’edat mitjana es van difondre també per França, i al segle XV ja s’havien integrat del tot en els balls populars espanyols, on es coneixien com a castañetas. Tot i estar vinculades al flamenc, també tenen un recorregut en la música clàssica gràcies a compositors com Wagner. Als segles XVII i XVIII, quan a Espanya es van desenvolupar danses estilitzades influïdes “a la francesa”, les castanyoles van adquirir un paper més sofisticat i tècnic, especialment en el bolero i el fandango. No obstant això, la seva gran transformació arriba al segle XX amb la ballarina coneguda com “La Argentina”, que va refinar la tècnica i va adaptar l’instrument als entorns musicals de concert. Aquesta renovació va inspirar artistes com la catalana Emma Maleras, que va crear una de les escoles de concertistes de castanyoles més importants fins a l’actualitat.