claviorgue

És un claviorgue fabricat per Lorenz Hauslaib (Nuremberg, 1568 - Regensburg, 1625), un constructor i comerciant d'orgues i altres instruments de teclat. Es coneix que va ser ciutadà d'Altdorf durant el 1608 i es va casar tres vegades a Nuremberg (1605, 1613 i 1618). Entre 1604 i 1606 treballà com a taxador a Frankfurt del Main i a Main i l'únic orgue que construí i del qual es té documentació precisa és el que va fer a Altdorf el 1608. Durant alguns períodes va treballar amb Jürgen-Peter Schindler, un altre orguener que era contractat per Hauslaib per a construir els cabinets (Ayats, 2013). El claviorgue era una dels instruments més valorats i dels més habituals en els salons aristocràtics del segle XVI i XVII, amb una presència especialment intensa a les penínsules i ibèrica i italiana. La singularitat del seu so prové de l’articulació sincronitzada entre el teclat de clavicèmbal (o espineta) i el teclat d’orgue, produint un timbre que ajunta l’atac precís de la corda pinçada amb la sonoritat contínua dels tubs de l’orgue. Se n’han conservat només tres exemplars d’època: el del Museu de la Música de Barcelona (MDMB 821), el del Metropolitan Museum de Nova York (89.4.1191) i el del Glinka Museum de Moscou, i aquest és un dels pocs que es pot utilitzar per a la interpretació gràcies a una acurada restauració. Havia estat propietat del noble espanyol Baltasar Zúñiga (1561-1622), tal com mostra la inscripció trobada a l’interior del secret. L’instrument està integrat en un moble rectangular en forma d’escriptori amb les cares exteriors ricament aplacades de carei sobre una imprimació de mangra, amb relleus treballats sobre mitges canyes i plans que delimiten espais en forma de figures geomètriques vermelles i negres. Les arestes i separacions estan rematades amb motllures de banús i els ferratges de les frontisses de les portes tenen franges d’or i argent, amb un treball en relleu molt característic. Els frontals dels calaixets i els seus tiradors estan esmaltats amb petits aplics d’argent i a la part interior de les portes i a la fornícula del plafó central, hi ha figuretes de muses de bronze que completen la rica decoració. L’estructura del moble està muntada amb dos cossos encaixats: a l’inferior s’hi allotgen el secret, els portavents, un joc de llengüeteria i el teclat de l’orgue; mentre que a la part superior hi ha la resta de jocs de l’orgue, les manxes i els calaixets de l’escriptori a la part frontal. En obrir les portes de la façana, apareix el teclat de l’orgue situat a sota els calaixos, format per quaranta-una tecles, de Do1 a La4 sense el Sol#4 i partit entre Do i Do#. Les tecles naturals estan xapades d’os i les alterades de banús i, a més a més, la part frontal de les primeres està decorada amb motius de traceria. Al costat esquerre, hi ha els tiradors dels registres corresponents: Dolçaina 8' (sota del teclat), Tapadillo 4', 15a, 2' (repeteix Do#3) , 22a 1' (repeteix Sol2 - Sol#, Si2 - Do). Actualment està afinat a 415 Hz sobre un temperament mesotònic de 2/7 de Comma. Els tubs de l’instrument –format per un joc de tubs de fusta i tres de tubs metàl·lics- queden amagats a l’interior, a la part del darrere de la caixa, i té dues manxes integrades a la part superior del moble. La recuperació més important de l’instrument va ser l’espineta, ja que no es conservava l’original i es va refer gràcies a les informacions proporcionades per l’instrument conservat al Metropolitan Museum de Nova York i als treballs rigorosos del constructor i restaurador Joan Martí.