guitarra

Enrique García va ser un guitarrer d’origen madrileny establert a Barcelona que es pot considerar un dels grans referents de la guitarreria ibèrica i, segurament, el fundador de l’escola moderna de guitarreria catalana. Va arribar a Barcelona pels volts de 1899 i hi va viure fins a la seua mort, el 1922. Aquesta guitarra, que porta el número 64 de la producció de García, té algunes característiques que la diferencien de l’obra general de l’autor, especialment en l'estructura interna. En aquest cas, el tornaveu —que també trobem a la Torres de 1863— havia d’anar recolzat sobre uns peonets que el connectarien amb el fons de la guitarra, de forma que el tornaveu seria modulador de la freqüència de la caixa i estructura de la taula al mateix temps. És exactament el mateix plantejament de taula harmònica que té la guitarra Torres de 1859 que tocava el guitarrista barceloní Miquel Llobet, a qui Pujol admirava moltíssim i amb qui tenia una gran amistat. Per desgràcia, amb el temps els peonets que unien el tornaveu amb el fons es van perdre i, com que aquests ja no feien la funció estructural necessària, la taula va col·lapsar i tota la guitarra se’n va ressentir fins al punt de fer impossible la pràctica musical. Pujol va tenir almenys una altra guitarra d’Enrique García, que va regalar al seu alumne Armando Marrosu.