El Museu de Lleida és una institució que custodia béns patrimonials de naturalesa diversa creada mitjançant un conveni signat l’1 d’agost del 1997 en forma de consorci institucional, integrat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació i l’Ajuntament de Lleida, el Consell Comarcal del Segrià i el Bisbat de Lleida. La seva exposició permanent, formada per gairebé 1.000 objectes, proposa un recorregut per la història i el patrimoni d’un ampli territori que té la ciutat de Lleida com a capital natural, abastant també els límits de l’antiga diòcesi lleidatana des de l’època prehistòrica fins al segle XX. Així doncs, el Museu de Lleida té la seva voluntat de convertir-se en el referent patrimonial del territori lleidatà des de la seva nova seu a la Llar de Sant Josep, inaugurada l’any 2007.
El Consorci va néixer a partir de l’adscripció de les dues grans col·leccions centenàries conservades a la ciutat de Lleida: l’arqueològica, procedent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i hereva del fons que havia nodrit l’antic Museu d’Antiguitats, creat el 1868; i l’artística, que havia conformat l’antic Museu Diocesà de Lleida, fundat el 1893 pel bisbe Josep Meseguer i Costa seguint el model del Museu Episcopal de Vic. A més a més, el museu integra les col·leccions aportades pel Capítol de la Catedral de Lleida, i alguns dipòsits puntuals del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.
La naturalesa de les col·leccions del Museu és rica i variada. El fons es troba integrat per materials arqueològics i obres artístiques que van des de la prehistòria fins al segle XX, amb un ventall de tipologies i tècniques molt ampli: materials arqueològics, pintura, escultura, tapissos, indumentària, mobiliari, numismàtica… Les col·leccions del museu, doncs, dibuixen un panorama de continguts i d’abast territorial igualment ampli. L’esmentat fons arqueològic cedit per la Diputació de Lleida i els dipòsits successius de la Generalitat de Catalunya dels materials procedents de campanyes arqueològiques recents, delimiten clarament un abast geogràfic que se centra en el pla de Lleida, però que, a voltes, el supera. Altrament, el tresor de la Seu Nova de Lleida, dipositat al Museu pel Capítol Catedral de Lleida, converteix a la institució en el garant d’una part molt significativa del fons patrimonial de la principal església del bisbat, ubicada a la capital. Malgrat els condicionants disciplinaris derivats de la gestió de fons tan variats, la col·lecció es presenta com una unitat des del punt de vista de la historia del territori que representa, atès que els objectes custodiats són el testimoni evident de les diferents civilitzacions i cultures que han poblat la regió.
Dins de les col·leccions del museu s’hi conserven nou instruments musicals. D’una banda, hi ha dos panderos dels segles XVII-XVIII procedents de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Puigverd i del despoblat de Boix (Ivars de Noguera), que després passaria a Tragó Noguera. Aquest dos instruments són un molt bon exemple del pandero quadrat que, a Catalunya, era tradicionalment tocat per dones per a acompanyar les anomenades cançons de pandero. En moltes ocasions anaven associats a les confraries de la Verge del Roser i, per recaptar diners per a la confraria i les seves activitats, les confrares assistien a grans àpats (casaments, batejos, etc.) i a l’hora de la sobretaula cantaven, a ritme del pandero, cançons improvisades amb lletres que lloaven els presents.
De l’altra, al Museu de Lleida hi ha set instruments de corda dipositats per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Ajuntament de Lleida, i que havien estat propietat del músic Emili Pujol Vilarrubí (La Granadella, Lleida, 7 de abril de 1886-Barcelona, 15 de novembre de 1980). A la seva mort, els instruments van ser cedits a la ciutat de Lleida, juntament amb un fons documental i objectes relacionats amb la seua carrera professional. Part d’aquesta va transcórrer en l’esfera internacional, on Emili Pujol és conegut principalment pel seu manual titulat Escuela razonada de la guitarra. En el nostre país és un dels principals noms de l’escola de guitarra clàssica catalana, iniciada per Francesc Tàrrega, continuada per Emili Pujol i després per Miquel Llobet. Es va casar en primeres núpcies amb la guitarrista Matilde Cuervas i en segones amb la cantant Maria Adelaide Robert, qui es va encarregar a partir dels anys vuitanta del repartiment del llegat Emili Pujol, el qual en l’actualitat es troba distribuït entre l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Museu de Lleida i el Museu de la Música de Barcelona.
