SOPHISTICATEDLY SIMPLE: el piano de taula

El piano de taula (en anglès, square piano) és un dels instruments més estesos a Europa i Amèrica a finals del segle XVIII i la primera meitat del XIX. Petit, lleuger i econòmic, és l’instrument perfecte per al gaudi domèstic a les llars burgeses de la Revolució Industrial. Els temps estan canviant, els músics viatgen i les partitures circulen al compàs de la màquina de vapor, la urbanització del continent i una nova teoria econòmica anomenada capitalisme.

En aquest context, el piano de taula va néixer per solucionar alguns problemes intrínsecs dels pianoforti amb el sistema de Cristofori que circulaven aleshores, en coexistència amb els clavicèmbals i clavicordis. El pianoforte era car, molt voluminós i necessitava molt manteniment. Els constructors anglesos, especialment, van desenvolupar un instrument més barat, lleuger i petit, i hi van trobar un autèntic filó de mercat, fins al punt que tenien problemes per servir una demanda que s’expandia de Nova York a Sant Petersburg. Però sobretot, hi van afegir recursos innovadors en el mecanisme i la sonoritat que responien a les expectatives del públic del moment, com la capacitat de tocar fort i fluix, o els registres que permetien afegir efectes sonors al so del piano, tal com és habitual trobar-ho en els orgues (ressonància, arpa, llaüt, etc.). El piano de taula va ser el primer piano ‘popular’, i el cor del repertori clàssic (Mozart, Haydn, Beethoven) es va escriure per a aquest tipus d’instrument que els fabricants venien com a sophisticatedly simple.

A CATICAT podem veure 32 pianos de taula que pertanyen a les col·leccions del Museu de Mataró, Museu Romàntic Can Papiol i Museu de la Música. D’aquests, un bon nombre (13) van ser construïts per fabricants de Catalunya o Menorca. També n’hi ha tres construïts a Madrid, i la resta a fabricants francesos, belgues, anglesos o alemanys, a banda dels nou pianos dels quals no hi ha informació sobre l’autoria.

Entre els fabricants catalans, destaca especialment la marca dels germans Joan i Llorenç Munné, formats al taller de Josef Martí i després instal·lats pel seu compte amb un taller de construcció de pianos molt important i conegut. El piano de taula del Museu de Mataró fou construït per Joan Munné:

Al Museu de la Música es conserva un piano de Llorenç Munné, mentre que al Museu Romàntic Can Papiol podem veure un magnífic piano de taula signat pels dos germans, Joan i Llorenç.

A Anglaterra, bressol d’aquest instrument, el primer en construir pianos de taula va ser Johannes Zumpe. Originari d’Alemanya, va instal·lar el taller a Princes Street, a Londres, i d’allà en sortien pianos de totes les gammes, preus i característiques, des d’un piano per a un saló discret on la filla de l’amo estudiava música, fins a la mateixa Caterina la Gran, Emperadriu de totes les Rússies. El piano de taula Zumpe del Museu de la Música es troba exposat i va ser restaurat el 2016 per a ús musical, tant en concert com en classes i sessions acadèmiques.

El nom de Muzio Clementi també és imprescindible per entendre la història del piano i, concretament, del piano de taula. Clementi va ser pianista, compositor, pedagog, constructor d’instruments, editor, empresari i un audaç home de negocis que va moure’s en els cercles musicals europeus de primer nivell. El Museu de la Música conserva dos pianos de taula amb la marca Clementi & Company, i un piano vertical de la mateixa marca, mentre que a la Masia d’en Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, hi trobem un piano armari també de la marca Clementi & Company, exemple paradigmàtic del piano com a instrument domèstic per excel·lència, amb marcades característiques de moble.

El piano de taula, doncs, també va deixar rastre a Catalunya, tant en les vetllades musicals d’una burgesia que es reivindica com a classe social en l’àmbit domèstic, com en l’educació de les noies, com en el creixent comerç d’instruments musicals de tot tipus, del qual Barcelona era un centre neuràlgic i un punt de trobada. Aquesta petjada és la que, avui dia, podem recuperar gràcies als museus i institucions que els conserven i a projectes com CATICAT.